Al Magrib - Dansa del ventre

Es pon el sol a la plaça major de Marrakech. L?encantador de serps retroba el seu lloc al costat la cistella dels encants. Abraçada al seu coll, una submisa serp de cascavell espera aliena al soroll de la gentada que va acomodant-se a l?asfalt- la crida a la feina de la flauta del seu amo. Les veus dels venedors de suc de taronja es disputen les parelles de turistes que intenten endinsar-se en l?embriagadora boira que desprenen les freixures.

En un racó de la plaça, aliè a l?espectacle d?olors i sorolls en que s?ha transformat la plaça, un jove de mirada amarga, sent dintre seu el colpeix dels timbals que fan tremolar l?aire. De cop, la plaça comença a donar voltes sota els seus peus, l?aire s?accelera, les llums es difuminen, l?olor a harira pessiga les parets de l?estómac; les parpelles defalleixen i es desmaien davant seu. Un alè i el silenci.

Sortida de no se sap on, una dolça melodia s?escola per les orelles del jove d?ulls sense aigua. L?aroma a encens fa revifar el seu olfacte. Les parpelles es desvetllen i els ulls apagats es retroben amb ella. La música abraça el seu cos de contes àrabs: el melic, els vels, el ventre de mel, els ulls, els turmells, els negres cabells... Els malucs es sacsegen, les espatlles tremolen, els braços s?eleven i onegen en l?aire.
Per un moment, l?alè del jove sembla retrobar-se. Tota angoixa prèvia es torna miratge. Mai com aquesta vegada, el noi de vista amagada, hagués desitjat fondre?s en l?aire. Mai com aquesta vegada hagués necessitat romandre, per sempre, en l?oasi de falsos miratges.

La crida a l?oració irromp a la plaça. El bullici de gent comença a dissipar-se. La flauta de l?encisador calla i els cascavells de serp encantada retornen, en silenci, a la cistella fantasma. Surt el sol a la plaça major de Marrakech.

Sent by Sílvia Sent by Sílvia on 11/15/2003 at 17:55 GMT | read 81 times
Comments

Els projectes compartits agafen cos i empenta. M'agradarà molt llegir-te més...

Comentario Sent by Xose on 11/15/2003 at 19:08 GMT

Una tarde de otoño en el trabajo, el cielo crispado y a punto de quebrarse, lluvia... De repente se abre una ventana luminosa y me deslumbra, calor, un torbellino de colores, fragancias de hierbas mágicas, sonrisas y palabras incomprensibles... ¿Marrakech? ¿cómo he llegado hasta aquí?

Comentario Sent by Martín on 11/26/2003 at 18:41 GMT

Després d'aquesta descripció, només et falta anar a veure l'exposició de Fortuny (de fet, m'ha semblat està veient en el teu escrit un quadre orientalista seu).
Critica: El text no suscita pensar que hagi passat tantes hores (que les que passen entre la posta i l'albada) en la plaça el jove de qui parles.

Comentario Sent by david on 11/15/2003 at 20:09 GMT

Gràcies Sílvia, espero poder seguir llegint mes histories, em sembla una molt bona manera de fer que recordem i revivim totes les vivències d'aquells que hem gaudit de la sort de conèixer el Marroc, on els comerciants dels zocos sedueixen als turistes amb un "Te" ben calent per fer passar les intenses onades de calor, ja sabeu coses de les teories del Ali.

Comentario Sent by Núria on 12/30/2003 at 10:11 GMT
Sent comment










 Enter bellow the text in the image.