Cuentos - Mai no és tard


—Tingui, senyora Castellví. L’hora d’embarcament és a les 9.30h a la porta M30. Que tingui un bon viatge!
—Gràcies, així ho espero.

Agafo el bitllet, el passaport i me’ls guardo a la bossa. Quan alço la vista, la Mireia m’observa amb una cara que no sé ben bé com descriure: de por, de dubte, de compadiment... Però ràpidament, la canvia i em brinda un dels seus millors somriures. No vol transmetre’m les seves vibracions negatives.

—Doncs, ja està fet —li dic somrient—. No hi ha volta enrere...
—No diguis això. No cal ser tan categòric —respon mentre m’agafa del braç—. Vinga, et convido a un últim cafè.
—Mireia, no cal. Tu ja pots marxar, que tens coses a fer. Ja has fet prou portant-me a l’aeroport. —Mentre dic aquestes paraules, no puc més que sentir una punxada de tristesa en recordar la reacció dels meus pares. M’hagués agradat que fossin ells els qui m’acomiadessin i així sabria que em fan costat en aquest viatge tan difícil que ja fa uns dies que he començat. Però ara no em puc permetre posar-me trista.— Pujaré i em passejaré una estona per les botigues. A més, porto un llibre —sembla que finalment l’he convençuda. La veritat és que no tinc ganes de parlar amb ningú.
—N’estàs segura? No em fa res esperar-me amb tu, encara tinc una mica de temps...
—N’estic segura, no cal —responc, mentre m’hi apropo per fer-li un petó. La meva cosina em fa un parell de petons i m’abraça fort, una abraçada tendra però enèrgica, que reflecteix a la perfecció el remolí de sentiments contraposats que m’ha envoltat aquestes últimes setmanes.
—Que tinguis molt bon viatge! Espero que et diverteixis i... —la Mireia es queda callada, dubtosa, no sap si dir-me alguna cosa més o si és millor callar-se.
—... tranquil·la, que amb l’Emma segur que em diverteixo i ja m’anirà bé per pensar! —Em resulta estrany que sigui jo qui anima la meva cosina. Sempre ha estat al revés. Ella és una persona amb les idees clares, molt segura de si mateixa, i sempre troba les paraules justes, però avui, sembla haver-se-les descuidat a casa.

No vull allargar més aquest comiat, perquè la cuirassa que m’he hagut de posar per protegir-me de tot i de tothom comença a esquerdar-se i no m’ho puc permetre. Aquests dies he pres moltes decisions, gairebé cap d’alegre, i aquest viatge és l’única cosa que m’ha retornat una mica d’il·lusió.

Després de passar per tots els controls de policia, busco els indicatius per saber cap a on he d’anar. La veritat és que vaig una mica perduda, perquè només he agafat un cop l’avió, quan vam anar de viatge de final de carrera. Tinc la sensació que tothom em mira i que tothom sap que aquest és el primer viatge que faig sola.

Mentre camino cap a la porta on hauré d’embarcar, passo de llarg botigues i bars on hi ha un munt de gent xerrant i rient. Tothom sembla feliç i alegre. És molt probable que marxin de vacances. Quan arribo a la gran sala d’on he de sortir, hi ha gent pertot. Veig un lloc just davant de la meva porta i m’hi apropo lentament. M’hi assec, tanco els ulls i deixo que el sol que entra pels grans finestrals d’aquesta sala de l’aeroport em transmeti tota l’energia vitalitzadora que sempre se li atribueix. La necessito.

Els fets d’aquests darrers dies me l’han xuclat tota. No va ser gens fàcil dir-li al Pep, el meu... com li hauria de dir... exnòvio..., exmarit..., expromès..., que no m’anava a casar amb ell. Crec que va ser el dia més difícil de la meva vida. Era diumenge, havíem quedat per anar a sopar i, en realitat, no ho tenia planejat. És cert que feia dies que un neguit punyent em corria per dins, un desassossec que em perseguia dia i nit i no em deixava viure tranquil·la, però no era conscient de cap a on m’acabaria portant... Quan vaig començar a parlar amb el Pep, les paraules van començar a brollar soles, primer tímidament però després amb tal força que vaig ser incapaç d’aturar-les. No puc casar-me amb tu... Sempre he fet el que volien els altres per acontentar-los... M’he adonat que no sóc feliç... Em sento presonera de la meva pròpia vida i d’aquesta relació... Necessito alliberar-me’n...

No sé si les llàgrimes que se m’han començat a amuntegar als ulls són fruit del record amarg d’aquell vespre, d’aquelles paraules, de la mirada incrèdula del Pep, o del sol, que brilla amb força i que segueix enlluernant-me a través dels finestrals. No vull posar-me trista. No puc posar-me trista!

Aquest viatge a Londres pot ser l’inici d’una nova vida. De fet, és la sortida més lògica que tenia després de tot el terrabastall que he provocat! El sopar al libanès amb l’Emma de fa uns dies va ser el que em va fer obrir els ulls. Feia un temps que no la veia, no havia tornat a Barcelona, des que havia marxat a viure a Londres i tota ella em va deixar impactada. Portava el cabell molt curt, anava molt elegant, amb uns pantalons de mudar de color cru, una camisa vermella de setí i unes sabates amb uns talons altíssims, que feien oblidar aquella companya de facultat que sempre portava texans i bambes.

Però el seu aspecte no va ser l’única cosa que em va eclipsar. Les coses a Londres li anaven de meravella. La feina li agradava molt. Va començar fent una mica de tot però l’havien ascendit i era cap del departament de màrqueting d’una empresa a la city de Londres! Increïble! Em va explicar que vivia en una caseta preciosa als afores de la ciutat amb dues noies fineses, amb una mica de jardí i tot.

Com si el seu nou aspecte i el seu nou estil de vida no m’haguessin deixat prou al·lucinada, la bomba se la reservava per a les postres. Mentre intentava empassar-me un d’aquells pastissets d’ametlla tan densos, em va anunciar que sortia amb un noi anglès des de feia uns mesos. L’havia conegut en una reunió de feina i s’havien enamorat des del primer moment. Amor a primera vista, em va dir mig rient i amb una lluentor als ulls que reflectia el seu enamorament. En Mathew resultava ser una autèntica joia. L’anava a buscar tot sovint a la feina, li regalava flors, la va portar a París un cap de setmana de sorpresa... i no sé quantes coses més. No l’havia vista mai tan feliç. Estava radiant, no podia deixar de cantar-me les meravelles d’aquell noi; tot en ella evidenciava que n’estava molt enamorada...

Igualeta que jo, vaja... Jo treballo en una empresa on sóc l’últim mono... He de treballar més hores que un rellotge per un sou irrisori... Continuo vivint amb els meus pares, cosa que no afavoreix gaire la nostra relació, sobretot amb la meva mare. Fins fa uns dies, portava vuit anys sortint amb en Pep. Érem companys de classe a l’institut i la nostra relació havia acabat semblant-se més a la dels nostres pares que a la màgica relació que m’havia descrit l’Emma aquella nit. No havíem sortit mai de Catalunya i des que feia gairebé dos anys m’havia proposat que ens caséssim, el pas més normal en la nostra relació i el que tothom esperava, no m’havia pogut permetre cap mena de caprici.

De sobte, la veu enllaunada de l’hostessa m’ha fet tornar a la realitat: “Avisem els passatgers del vol XY432, amb destinació Londres Heathrow, que començarem a embarcar per la porta 30.”

És el meu. M’aixeco lentament, encara una mica trasbalsada per tots aquests dolorosos records. Però a mesura que camino cap a la porta, vaig recuperant la seguretat que m’ha guiat aquests últims dies. Em dic a mi mateixa que he fet bé, que era la decisió encertada. Tinc 27 anys, sóc massa jove per sacrificar la meva il·lusió per una relació que em portarà a viure una bona vida, però no una vida feliç. Sé que m’espera un camí molt difícil, però com deia l’Scarlett O’Hara a "Allò que el vent s’endugué": Ja ho pensaré demà!

Sent by Maria Sent by Maria on 09/04/2007 at 06:34 GMT | not read yet
Sent comment










 Enter bellow the text in the image.